En el capítol anterior el conseller de la cosa havia començat a governar amb dues receptes clàssiques del partit: degradar la llengua pròpia i permetre qualsevol disbarat urbanístic. Així és que va ordenar al seu assessor, corre que em pix, redactar una llei d’aquelles que semblen innocents però que legalitzen tot allò que rebenta el territori, a satisfacció dels amigots de la casa.
Però com que la felicitat mai no és completa, el conseller encara no havia pogut recuperar la seva secretària, na Nataixa Rasputinova, pendent ara d’un examen de repesca de l’inspector comissari de l’altre partit seu. I que l’assessor va afinar que consistiria en fer-se militant d’aquest altre partit, en hores baixes a causa dels resultats electorals. Però avui hi ha novetats.
- Tararí, tararí! -va cridar l’assessor mentre entrava al despatx del conseller, per una vegada sense demanar permís-. Tot aclarit. La senyora Nataixa s’incorpora demà matí a les 9 en punt, si vostè no li vol donar un horari més agradós.
- Uep, Juan Pelayo -va respondre el conseller obrint els ulls i alçant el cap-, això sí que és una bona notícia. I mira que m’has agafat en ple xubec. És que és tan avorrit haver de fer sempre les mateixes coses quan me toca governar...
Mentre continuava la xàtxara, el nostre espia ho escoltava tot eixarrancat a la càmera de vigilància que l’altre partit del conseller havia instal·lat damunt mateix de la taula del despatx, camuflada en un bust de bronze del líder, el «jinete del mentón serrano».
- Mira -va continuar el conseller mig gemegant-, si sempre és igual. Ja he fet públic que suprimiria s’impost de successions i que legalitzaria tots els disbarats urbanístics...
- I ja sabem qui en surt més beneficiat d’aquestes iniciatives tan bones... -es va atrevir a dir l’assessor.
- Mem! -va fer el conseller- I per què et penses que tenim tan bons padrins? I ara toca allò des sanitaris i es metges, que no cal que aprenguin a rallar com noltros... Tanmateix, quina falta li fa, a un malalt?
- Cap, senyor conseller, cap -va dir l’assessor, que al punt va tenir clar quina era la resposta correcta d’un assessor.
- Si li han de canviar es fetge, que li canviïn -es va animar el conseller-, però no hi ha cap necessitat que tenguin la delicadesa d’explicar-li en el seu idioma, per més que la psicòloga digui el contrari. Què en sabran els psicòlegs!
- I tant -va insistir l’assessor-, què en sabran! I ja sap la bona notícia de l’Illa del Nord?
- Bonu -va fer el conseller més calmat i mentre es fregava les mans-, però primer això de na Nataixa. Explica, explica.
- És molt llesta, la senyora aquesta -va respondre l’assessor, convençut que estava fent punts-. Se’n va anar a veure l’inspector comissari de l’altre partit nostro i li va amollar que, ella, era una incondicional del capo aquest del futbol femení, d’aquest de la morrejada de qui tothom parla.
- Bravo! -va exclamar el conseller-. Tu no ho saps si ho arriba a ser de llesta!
- Així és que l’inspector comissari -va continuar l’assessor- es va fondre i la va aprovar amb un «sobresaliente cum laude». «Aunque sea rusa, encarna los valores de la mujer española», me va amollar.
- Ara sí que podré governar de ver -va respondre el conseller mentre s’alçava de la poltrona i començava a ballar, no massa bé, un bolero mallorquí-. En quatre dies tindrem les màfies russes edificant tot lo inedificable. I si en vindran de iots de rics! Ja saps que li has de comprar flors i dir-li que no cal que arribi abans de les onze.
I mentre en Juan Pelayo Bendinat anotava aquestes indicacions, el conseller va afegir encara:
- I aquesta bona notícia de l’Illa del Nord que me deies?
- Ah! - va respondre l’assessor-. Que allà també fan via. Ja han anunciat que faran canvis en es pla urbanístic, i ja es pot pensar quins seran, i que permetran posar «xiringuitos» en es camí que dona sa volta a l’illa. I qui ho sap, potser convertir-hi unes quantes possessions més en hotel. És com si ets inversors estrangers a la costa ja ho sabessin.
- És que som una gran família, Juan Pelayo!
