Un hoteler m’explicava la seva alegria per poder repetir l’equip humà del 2023. Els patrons no pesquen personal. El relleu als tallers no arranca. La carència de metges engreixa algunes llistes d’espera, i esperem que per reduir-les no imitin la ITV i donin només cita a pacients caducats o a punt de caducar. Cartells a botigues i bars evidencien que reben més lladres que aspirants a treballar-hi. Els constructors veuen limitada la seva capacitat per falta de mà a l’obra.
Mà d’obra és una expressió que esmenta una part del tot. A treballar hi van peus, cap i la majoria d’òrgans vitals de l’assalariat. En la diagnosi del problema no s’ha d’esmentar només una part del tot. Insularitat i habitatge són traves indiscutibles però no les úniques causes. Ens agrada victimitzar-nos per ser illa, som reserva de la plorera, tot i que la carència de treballadors és generalitzada a bona part d’Europa.
On són els treballadors? A un Primark? Corrent al Camí de Cavalls? Han desaparegut? Ningú no ho té del tot clar. Els treballadors es fabriquen amb un mínim de 16 anys d’antelació, de 20 si els volem formats. I la fàbrica es va frenar fa temps. L’alternativa és la immigració, que va i ve. Fa deu anys hi havia a l’Illa 16.500 persones de 30 a 40 anys. Ara, 12.500. Algunes FP no tenen la demanda que aniria bé, però és que les escoles s’estan buidant.
Tampoc s’ha de ser simplista i dir que així està bé perquè el currant pot escollir i exigir més. És cert, però el mateix treballador no pot disposar de certs serveis més o menys necessaris amb la celeritat que voldria i veu com els nous geriàtrics per als pares i les escoles per al fill es demoren. No és bo que no hi hagi ramaders o lampistes, que tothom es concentri a hotels o administracions. L’equilibri és impossible. Sense nadons, és vital la immigració. L’interès per una feina s’ha d’incentivar. I la formació, premiar. La insularitat no ajuda. La situació de l’habitatge tampoc. La solució és complexa. Hi ha molta feina a fer. Tenim mà d’obra disposada i preparada per fer-la?
