enc un problema. No record els títols d’algunes pel·lícules que he vist i de molts llibres llegits, fins al punt que he llogat cintes (aquelles que calia tornar rebobinades) i he començat novel·les que he abandonat al cap de poc temps en descobrir per què me sonaven tant els seus principis. Ja les havia vist o llegit. És frustrant. M’empipa aquesta manera de perdre temps, diners, il·lusions i prestigi individual, ja que d’açò és fàcil fer-ne befa.
Amb les notícies que escric no me passa açò. Les record sobretot si són rellevants, no exercicis de propaganda i retòriques interessades que, ho he d’admetre, sovint escrivim. Record que el 2016 vaig escriure una notícia gairebé calcada a la denúncia que ahir feia la directora del CEIP Mare de Déu del Carme sobre la falta de recursos a les seves aules Uecco per a infants amb necessitats especials. Era el mateix problema, al mateix centre, les mateixes causes i efectes, i amb similar resposta de ràtios i quotes des de l’administració, explicacions genèriques que fan honor al nom de les aules.
Record haver escrit advertències sobre el camp de mines que trobaria qui s’encaparrotés a convertir l’hospital Verge del Toro en alguna cosa que no fos un solar. El pressupost de l’actuació gairebé s’ha duplicat, sense més disculpa o reacció dels artífexs que el consol flac de dir que ho paga Europa. Vaja. Ja són 12 anys de donar voltes amb el projecte i cinc d’obres. La inauguració podria coincidir amb el 20 aniversari del seu tancament. Per açò, que es vulgui destinar l’edifici a atendre malalties cròniques, llargues, és pura poesia.
La memòria, la perspectiva, és important per valorar bé cada cosa, perquè si un problema a una escola es manté vuit anys sense solució, passa a ser un calvari. Quan una obra que no pintava bé afegeix un milió al seu cost a cada any de feina, i a saber quants en queden, passa a ser una calamitat. Sense memòria ignoram fins a quin punt perdem temps, diners, il·lusions i prestigi amb cada un d’aquests drames.
