En el capítol anterior el conseller de la cosa estava tan encantat amb l’oloreta de crema solar a les platges, que va decidir suspendre la moratòria de construcció de noves places turístiques, que havia estat cosa del malvat govern anterior. Així, de retruc, feia feliços els seus amics dels hotels i les immobiliàries que, mesquinets, patien molt.
També va decidir que enviaria de regal una ensaïmada de cabell d’àngel al seu soci, el president de l’Illa del Nord, per la noble iniciativa de fer créixer els pàrquings en sol rústic i poder rebre així més cotxos. Ho sabem perquè el nostre espia era allà, dins del despatx, disfressat de borinot, i ho va sentir tot.
Però és evident que l’espia no és James Bond i les disfresses que l’obliguen a volar el deixen cruixit. Així és que avui, més modest, s’ha disfressat d’arbre caramel·ler i tothom s’ha pensat que era un present del president de l’Illa del Nord. Així és que el conserge l’ha dipositat al despatx, devora la finestra. Ja se sap que destruir el territori és compatible amb mantenir les tradicions.
- I a Europa encara critiquen la justícia espanyola! -va exclamar el conseller mentre llegia el resum de premsa que li havia prepart en Juan Pelayo, l’assessor-. Es jutge aquest que ha deixat en llibertat es jugador de futbol a canvi d’un milió d’euros, es mereix una medalla.
- Però què diu, conseller? -es va sentir que remugava na Nataixa, que estava repassant la llista dels centenars d’hotels urbans acabats d’autoritzar-. Ara resulta que si tens doblers, violar al·lotes surt bonibé de franc. Quina justícia i quin país!
- Mem, Nataixa -va replicar el conseller sense immutar-se-, tu no ho pots entendre perquè ets una dona. Segur que fins i tot te creus ses històries aquestes de sa violència masclista... Tot mentides de l’oposició perquè no rallem de l’amnistia il·legal que mos volen imposar.
- Conseller -va intervenir l’assessor, disposat com sempre a auxiliar el seu superior quan deia animalades-. Tenim aquí unes queixes per la construcció de piscines particulars, a cada habitació, en hotels rurals. Les vol respondre o les aboc directament «allà on ja sabem»?
- Aboca-les, aboca-les, Juan Pelayo -va respondre el conseller-. Que facin companyia a s’expedient d’aquells dos hotels bessons de s’Illa del Nord. Mira que ho són de pesats aquests que voldrien que ses coses es fessin com déu mana!
Mentre na Nataixa se regirava sentint el conseller i a l’espia li queia qualque caramel d’indignat que estava, el conseller va posar els peus damunt la taula, estil Asnar, i més relaxat que mai, va dir:
- I ara, la gran notícia que us volia donar. Un dia històric en es govern de ses Illes Tropicals. He decidit amnistiar totes les construccions il·legals en sol rústic. Què trobau? Eh que no ho podia fer millor?
- Totes, totes? -es va atrevir a dir l’assessor, que més tost ho va trobar excessiu.
- Mem -va replicar el conseller-. Totes ses que tenen s’expedient caducat. Ses queixes, as govern anterior. Però bono, de ses que es vagin construint, ja en rallarem.
- Tant si són una barraqueta com si són un xaletàs amb piscina? -va insistir l’assessor, que encara creia una mica amb la llei.
- I tant -va continuar el conseller-. Hem de premiar les persones valentes que amb la seva iniciativa capolen ses lleis que van en contra de sa llibertat. Vull dir sa llibertat ben entesa, sa que prediquen n’Isabelita de Madrit i es seu promès.
- I què pensaran tots aquells que sí que tenen respecte per ses lleis i pes territori? -va dir na Nataixa mentre s’atracava a l’espia caramel·ler i li arrencava un caramel d’eucaliptus, de seca que li havia quedat la gargamella.
- Mem -va replicar el conseller-. Pensaran que són ben ases, perquè ja se sap que de tant en tant governam noltros i ho aclarim tot. Mira sinó els inversors de finques ran de platges verges. Ells ja ho saben que devora noltros tenen molt de futur.
- Però no són vostès aquells que eren tan antiamnistia? -va continuar na Nataixa, que ja havia de menester un altre caramel d’eucaliptus.
- Nataixa -va replicar el conseller-, mai no entendràs res. Hi ha amnisties i amnisties. I ses nostres sempre són amnistia de la bona.
