Els fets fan sospitar que és possible que la síndrome del polític comprador sigui ver. Consisteix en el fet que un polític creu que per passar a la història ha de comprar algun edifici emblemàtic. Així es va engreixant el patrimoni públic i incrementant el cost de manteniment. Els exemples més recents són a Maó: l’edifici de Correus, l’aeroclub i els terrenys privats del Llatzeret. 5,5 milions dels fons europeus Next Generation, els que havien de transformar l’economia de Menorca per garantir el pa a les futures generacions. La impressió és que, amb tanta despesa pública, en tost d’una herència els deixarem una hipoteca.
M’agradaria fer una pregunta. Ajudaria a l’economia de Menorca disposar d’un recinte firal modern, atractiu, emblemàtic, capaç de dinamitzar l’activitat de tots cels sectors? Crec que és evident. En canvi, ara el recinte de Maó està tancat. El Govern l’ha abandonat. Diu que s’ha gastat 1,2 milions en 10 anys en un edifici que no és seu. Una misèria si ho comparam amb qualsevol despesa pública. L’Ajuntament de Maó fa prop de quatre dècades que té pendent de resoldre la propietat d’una de les dues sales que encara pertany a la junta de compensació de Poima 1 i 2. Que ara es posi un pedaç demostra fins a quin punt no prioritzem les coses importants. A Ciutadella encara esperen el palau de congressos que preveia el PTI de 2003 i que ja s’ha convertit en paper banyat.
Santiago Ramón y Cajal és el president de l’associació de medicina patològica. És un enamorat de Menorca, com ho són tants de fora. Va proposar celebrar el congrés iberoamericà d’enguany al Recinte Firal de Maó. Poden venir entre 500 i 800 metges. Tot un esdeviment dinamitzador de l’economia. Si hagués conegut abans la precarietat de la gestió del Recinte Firal, possiblement el congrés es faria a un altre lloc.
El Llatzeret camina en una direcció interessant, pero hi manca política global i inversió productiva.
