No és una bona notícia que vuitanta anys després de la Guerra Civil el govern vulgui recuperar la memòria de les víctimes del franquisme. Ni tampoc ho és que quaranta anys després de la seva mort, vulguin expulsar el dictador del mausoleu que es va fer a mida, com els faraons.
I no ho és perquè açò vol dir que en tots aquests anys no s’ha fet la feina que tocava. Quaranta anys de democràcia no han estat suficients per recuperar els cadàvers de les carreteres i per identificar les víctimes de les fosses comunes. Ni per esborrar el monument al feixisme que representa el Valle de los Caídos.
En realitat, no han estat suficients ni per recuperar el nom de les coses. I allò que va ser un clàssic cop d’estat militar, encara hi ha qui l’anomena «guerra fratricida», quan no n’hi diu «alzamiento» o «movimiento». Ni Alemanya ni Itàlia permetrien homenatges a Hitler o Mussolini, mentre que a Espanya encara hi ha una fundació que duu el nom de Franco i que ha rebut subvencions de l’Estat.
No és estrany, idò, que el feixisme encara cuegi pel país i que rebroti, sense que la majoria de la gent sigui conscient de la seva presència. I del desastre que significaria que arribàs a arrelar una altra vegada. Dona la sensació que ha viscut tots aquests anys enquistat devora nostro, esperant el moment per tornar a estendre les ales.
I arriben notícies preocupants de fins a quin punt intenta tenir l’aparença d’una actitud assumible en una societat democràtica. S’ensuma la seva pudor en cada discurs que vol equiparar els crims que es van cometre en tots dos bàndols durant la guerra. Perquè mai no afegeixen que, si hi va haver guerra, va ser amb el propòsit de derrotar el govern legítim i imposar una dictadura, que encara en va cometre molts més, de crims.
És la mateixa olor que fa la resistència dels dirigents del PP i de Ciudadanos a condemnar obertament el règim feixista d’aquells anys. Segons ells toca oblidar, que és la manera més còmoda d’amagar una realitat que ens ha duit a la situació actual. I en canvi, sorprèn la facilitat amb què, precisament ells, fan servir la paraula «nazi» contra tots aquells que discrepen de la seva idea d’Espanya.
S’ensuma també escoltant tants de discursos, farcits de mentides, que no tenen un altre objectiu que excitar la població i unir-la en contra d’un hipotètic enemic a qui volen privar de la paraula. Fer creure que la immigració ens durà a la misèria, que la llengua espanyola està en perill o que l’objectiu de Catalunya és «destruir» Espanya, i que la solució és prohibir els partits independentistes.
Precisament Catalunya, sembla que s’ha convertit en el banc de proves del renaixement d’aquesta ideologia que pretén anul·lar la pluralitat social i cultural, i que posa els drets de l’Estat per davant dels drets de les persones. I així ens han acostumat a sentir mentides que són un insult a la intel·ligència. Com voler fer-nos creure que l’escola catalana adoctrina els joves. O que el govern català va cometre un cop d’Estat quan va desobeir el Tribunal Constitucional. O que els polítics que es van acollir a la justícia europea són uns «fugitius».
Són falsedats tan greus com voler amagar què va succeir de ver l’1 d’octubre, en què, per ordre del govern espanyol, es va massacrar una població que es limitava a anar a votar pacíficament, per molt il·legal que ho declaràs el Tribunal Constitucional.
La darrera endemesa és voler fer desaparèixer els llaços grocs que han proliferat a Catalunya i en altres territoris com a mostra de solidaritat amb els presos. Volen negar, fins i tot, el dret del ciutadà a expressar, d’aquesta forma pacífica, el seu reconeixement als polítics a qui va votar i que ja duen 300 dies en presó preventiva...
N’hi ha per estar espantats... i per reaccionar democràticament, abans que no sigui massa tard.
