El mal de l’aritmètica és que fa difícil l’engany. Costa demostrar que dos més dos no fan quatre, per més que n’hi ha molts que ho intenten, i de vegades arriben a convèncer els més despistats. Però en canvi enganar és molt més fàcil si afegim als nombres un concepte. Dues pomes més dos poals, quant fan?
Aquesta és la vella tècnica dels mals polítics, els demagogs, els populistes, en definitiva aquells que viven d’enganar a la gent. Per açò les nits electorals són un espectacle tan esperpèntic. Encara que el resultat sigui xerec o insuficient o que obri les portes a pactes indesitjats, tots els candidats mostren una alegria exultant. «Qui els escolta, sembla que tots han guanyat», sol dir amb bon criteri la gent.
És ensoldemà quan la realitat esclata als morros dels candidats, en forma de nombres freds i sense sentiments. I és quan els mals polítics, per poder continuar remenant la coa, s’han d’empassar tot allò que havien dit en campanya. Les eleccions de diumenge passat a Andalusia, no en són una excepció.
Els nombres són clars i nets. El PSOE, el PP i Podemos han perdut vots i escons, sobretot el PSOE. Ciudadanos, n’ha guanyat. I Vox n’ha obtingut per primera vegada. Ara bé, si els agafam separadament, cap dels cinc partits no n’ha obtingut suficients per poder governar tot sol. I encara hi ha un altre nombre terrible: més del 40 per cent dels andalusos s’han estimat més no anar a votar.
Així és que la candidata del PSOE, per més que ha estat la guanyadora, no té prou forces per governar tota sola. A favor seu s’ha de dir que no va pretendre enganar a ningú en la seva primera compareixença: estava desfeta. Ara bé, disposa encara d’una arma que a Europa li seria d’una gran ajuda, però que a l’Espanya actual sembla que ha perdut eficàcia: recordar als partits que li van darrere el mal que faran si pacten amb la ultradreta d’inspiració franquista.
El candidat del PP tampoc no hauria de tenir cap motiu per estar content. Ha perdut un fotimer de vots i tot sol no té res a fer. Per més que xali quan veu fotut el PSOE, ell ho té encara més magre. I l’opció de formar govern amb Ciudadanos és peluda, perquè tothom sap que és el partit que li va a la caça a Espanya. I si finalment hi pacta, per poder governar haurà de pactar també amb la ultradreta. Una opció que regira els budells dels partits conservadors europeus i que encara posaria més en qüestió si el PP ho és o no.
El candidat de Ciudadanos potser era el que la nit electoral semblava més eufòric i la veritat és que ha pujat molt, però continua sense aconseguir passar per davant del PP. I així i tot reclama la presidència del govern andalús, amb un sorprenent argument d’aquells que destrossen els principis de l’aritmètica: que és el partit que més ha crescut.
El dubte -amb Ciudadanos sempre hi ha dubtes, començant per saber què són- és amb qui es vol aliar per obtenir aquesta presidència. I és inevitable creure que també pensa amb la ultradreta, perquè fins ara en públic no li ha fet ois. Al contrari. Clar que el grup liberal europeu del qual formen part, ja està escandalitzat només de pensar en aquesta possibilitat.
La candidata de Podemos, que també ha perdut vots i escons, és qui ho té més magre. Les males llengües diven que el motiu és que ha estat l’única que s’ha negat a participar en l’esport indecent de donar la culpa dels mals d’Andalusia i d’Espanya als catalans. Però la realitat crua i dura és que, governi qui governi, sembla que no tindrà una altra sortida que continuar a l’oposició.
I finalment, Vox, el partit que ha concentrat amb èxit les essències del «¡A por ellos!» i qui millor canta l’himne legionari de «El novio de la muerte». A Europa, només tindria de company la ultradreta. Encara és viu el record de l’horror i l’odi que amaguen aquestes ideologies. Però a Espanya sembla que té pretendents, el PP i Ciudadanos. I el senyor Aznar li riu les gràcies.
També és cert que Vox participa d’una ideologia que a tot Europa -i arreu- està en ascens, i allà sense necessitat de donar-ne la culpa als catalans. El seu creixement espanta a tots aquells que pensam que la democràcia és diàleg entre les persones i respecte per les minories. Que s’ho facin mirar els partits que han fet possible aquest creixement.
Així ho tenim. A Andalusia ressuscita el franquisme adormit. I a Catalunya hi torna a haver vagues de fam. Presos preventius que no tenen un altre camí per denunciar el Tribunal Constitucional, que reté els seus recursos de fa un any. I que impedeix així que els puguin presentar als tribunals europeus. Com que la cosa normal hauria estat que els resolgués en un mes, haurem de concloure que els considera presos polítics.
Els més pessimistes diven que esteim tornant als anys trenta. I aquest país és tan trist que els pessimistes sempre solen acabar tenint la raó.
