Els virus no paguen ecotaxa ni descompte de resident quan viatgen. Es mouen alegrement (més aviat impunement) entre els mortals i son capaços d’arribar a llocs remots on ningú abans havia pensat que seria possible. Des que van començar les festes fins ben passats els valsos de Cap d’Any, he viscut envoltat de virus a una banda i altra de la família.
El primer virus va fer el trajecte des de l’Escoleta fins a casa a la motxilla de la meva filla. El 22 de desembre, en comptes de tocar-me la loteria, el meu dècim portava un mal de panxa amb descomposició i unes quantes hores de reflexió, assegut a la trona. Després van arribar la febre, la tos i els mocs però en aquest cas, l’afectat ja no era directament un servidor sinó tota la família que m’envoltava.
Els virus s’havien escampat i havien decidit moure’s la vigília de Nadal sense encomanar-se a ningú. Els metges de guàrdia que vam poder visitar (els titulars estaven tots esquiant), van dir-nos que no ens preocupéssim, que tothom estava igual. I com que «mal de muchos, consuelo de tontos», vam tornar resignats tot esperant que el canvi d’any ens portés millors notícies, o com a mínim, virus nous.
Ara sembla que ja estem tots recuperats, avis, tiets, pares i filla però no vull cantar victòria perquè de matinada, quan tothom dorm, encara sento estossegar. No recordava un Nadal amb la casa convertida en un improvisat hotel de campanya. Espero de 2019 ens porti millor salut i uns bons metges a tots.
