No va fer falta arribar a dilluns per conèixer la sentència d’aquest procés que s’ha convertit en el pou sense fons de la política espanyola, perquè divendres ja la filtrava la premsa del règim. En aquest país, ni el Tribunal Suprem és capaç de respectar el dret de l’encausat a ser el primer en rebre el veredicte.
Però ara ja és oficial i públic i en conseqüència s’han acabat aquests mesos de conjectures i suposicions mentre el tribunal deliberava i els encausats continuaven a la presó. Dos anys de presó preventiva, dos, en què els jutges han concedit sis hores de llibertat a un dels presos per poder assistir al part de la seva dona.
I dues hores a la presa que ha tingut un nét. I quatre hores al pres que tenia el seu pare a l’hospital. I dotze hores al que tenia un fill malalt greu. Tota una mostra de generositat si ho comparam amb la dura situació del cunyat del rei, a qui per evitar-li depressions deixen sortir de la presó dos dies cada setmana a fer voluntariat social...
Ara que ja hi ha sentència, tot està molt més aclarit, però també més confós que mai. Si diven que la presó serveix per rehabilitar els delinqüents, no sembla que en aquest cas hagi de ser de gran utilitat. I és que costa de creure que condemnar de 9 a13 anys unes persones que han demostrat fortes conviccions polítiques i morals, tengui un altre objectiu que no sigui el simple càstig. O la venjança.
També costa de creure que amb aquestes penes judicials es pugui extirpar un pensament que és polític i que ha estat el fil conductor de Catalunya des de fa més d’un segle. Precisament un 15 d’octubre van afusellar un avantpassat dels reus d’ara, el president Lluís Companys, i vista la situació actual, és evident que l’única cosa que va aconseguir és la ignomínia dels seus assassins.
Amb tot el respecte, inquieta sentir el president Pedro Sánchez rallant de vencedors i derrotats i declarar, amb posat de gall dindi estarrufat, que l’independentisme ja ha estat vençut a Catalunya. Perquè si es pensa que la justícia pot substituir la política i marcar el punt i final de qualque cosa, vol dir que coneix poc la història o que és un ingenu impenitent.
Potser ralla perquè té boca, però valdria més que pensàs amb quines conseqüències té per a Espanya aquesta sentència. És evident que és una pregunta que mai no es faran ni el senyor Casado ni el senyor Rivera, que ja han demostrat que el seu fort no és pensar en el futur, sinó condemnar els heretges a l’infern. Però Sánchez hi va haver un temps que semblava que prometia.
El veredicte del Tribunal Suprem marca un abans i un després en la democràcia espanyola. Per poder sentenciar els imputats a unes penes tan fora de lloc, no ha tingut un altre remei que posar en qüestió drets que són fonamentals arreu d’Europa, la llibertat de reunió, la de manifestació i la d’opinió. Com que no ha aconseguit argumentar cap signe de violència, ha transmutat les manifestacions en «aixecaments tumultuaris» per sentenciar la sedició.
A part de tergiversar una realitat que van viure i fotografiar milions de persones -que ara hi ha mòbils-, la sentència més que resoldre, complica les coses a la política. No hi haurà normalitat possible mentre els líders de Catalunya siguin a la presó. Com no n’hi ha en cap país que té presos polítics.
I l’exigència d’un referèndum continuarà creixent, perquè té una base sòlida i perquè les humiliacions dels contraris encara la reforcen. A pesar de tots els errors que han comès els seus dirigents.
De tal manera que si l’objectiu de la política espanyola és tan estret com voler eliminar l’independentisme, en comptes de dialogar amb ell, provocarà una nova reculada democràtica, ves a saber si la definitiva. De fet els Casados, Riveras i Abascals ja barrunten les ganes -irreflexius com són- de prohibir els partits de signe independentista.
Així és que el panorama que s’obre per a la democràcia espanyola és preocupant. I no ha d’estranyar que els ministres es dediquin ara a protagonitzar vídeos, a la manera dels influencers, per explicar al món que Espanya és un país social i democràtic de dret. Mal senyal, si ja ho han d’anar recordant.
