Els mateixos que es van deixondir massa tard per abordar l’epidèmia, ara tenen frissera per acabar amb les mesures d’excepció. I en part, s’entén. Cada dia que passa, la recuperació econòmica es veu més difícil. Aquesta Espanya que no va entendre res l’any 2008 i que, mig superada la crisi, va tornar a gastar pels descosits, ara es troba amb les mans buides per encarar la que ve darrere.
Primer es resistien a tancar ports i aeroports i a confinar ciutats, perquè els costos econòmics que comportava els espantaven més que la malaltia. I ara frissen per tornar a una aparent normalitat perquè la bufetada econòmica que va arribant com un tsunami pot ser demolidora.
I han encomanat la frissera a tothom. Els discursos animen a pensar que és qüestió de dies que s’acabi el desastre d’aquests mesos. Però els nombres continuen essent inquietants. De la mateixa manera que a Menorca i en altres territoris s’ha mitigat l’impacte, en les grans concentracions urbanes el virus continua actiu. I és precisament allà on es generen els nombres grassos de l’economia.
De res hauran servit aquests mesos de contenció si la gent s’arriba a creure que ja s’ha acabat i que les normes de prevenció són exagerades. I estic pensant sobretot en la gent més jove, que de tant de sentir-ho s’ha arribat a creure que el virus només mata vells. Clar que mata més vells, perquè sovint es combina amb altres malalties que també els haurien mort. Però el virus no hi entén d’edats i quan no mata, pot provocar moments terribles i seqüeles de per vida.
Els problemes de caixa del país -amb un deute públic que fa feredat- i la burocràcia tradicional de l’administració espanyola, han provocat que els ajuts siguin magres i arribin tard. Ni el recurs de les comunitats autònomes, han sabut aprofitar per millorar la cosa, perquè en el fons l’Estat mai no hi ha cregut, en les autonomies. Van ser una penitència acceptada com a mal menor per fer possible la transició des del franquisme.
I els empresaris i els seus treballadors i els autònoms i el comerç veuen tan incert el futur que els espera, que s’agafarien a un clau roent per tornar a recuperar la normalitat, encara que aquesta normalitat sigui tan irreal com un somni humit d’adolescent.
La solució del coronavirus només pot venir de la medicina. I açò vol dir disposar de medicaments que aturin la malaltia i de vacunes que la puguin prevenir. I per molt que cada dia sentim rallar d’un nou avenç i una nova provatura mèdica, ni una cosa ni l’altra encara no existeixen. Mentrestant, estem condemnats a conviure amb un perill invisible que s’encomana respirant.
L’economia que coneixem es fonamenta en un creixement constant. Si la cosa va d’indústria, cada dia s’ha d’augmentar la producció, encara que sigui al preu de generar deixalles inassumibles. I si va de turisme, cada dia n’hi ha d’haver més, encara que sigui al preu d’arrasar el territori i contaminar l’aire que respiram amb tant d’anar amb avió per gust.
Però quan açò s’atura -per dos miserables mesos- tot s’esfondra... Ara bé, l’anterior crisi ja va aportar una solució perquè els més rics es continuassin enriquint: congelar els sous de la gent treballadora i apujar els impostos dels que ho han de declarar tot. I així hem anat vivint, traslladant la indústria elemental als països d’Àsia on no hi ha drets dels treballadors, perquè tot surti més barat. Però ja ho deia aquell economista: «si compres low cost, acabes cobrant low cost».
La frissera ha arribat també als partits. Els que governen, per diluir els errors que han comès -i seria injust culpar-los de tots-, que ara volen repartir dins l’amalgama de les autonomies per no prendre tant de mal. Fixau-vos que el mateix president que durant dos mesos només ha rallat d’autoritat única ara ralla de «la governança compartida»...
I l’oposició treu pit refregant els morts que ha provocat l’epidèmia i pensant ja en el profit que pot treure d’una desgràcia en què, encara que ho haguessin fet perfecte, PSOE i Unidas sortirien escaldats. Les crisis històriques no perdonen. Ciutadans provant de cremar el darrer cartutx per veure si pot sortir del pou i Vox, a la seva, escampant tants de fems com troba pel camí, a part dels de producció pròpia.
Clar que el PP també ho té malament per rallar, a la vista de l’exemple de la seva presidenta de Madrid. La protegida del senyor Aznar ha descomptat morts de les llistes, s’ha retratat amb avions de material sanitari que ningú no ha pogut comprovar, va organitzar l’escandalós sarau del tancament de l’hospital de campanya, ha sotmès els escolars amb beca de menjador a pizza diària i ara té la barra de voler incloure Madrid en el nivell 1 del desconfinament. Disbarats que diu, a part.
Mentrastant, Billy el Niño, el darrer torturador de la dictadura, se n’ha anat al cel igual que el seu protector, en Franco, amb totes les medalles posades. No n’hi ha hagut prou amb quaranta anys de tanta democràcia com diven per arribar a jutjar els seus crims.
