Hi ha coses que han quedat clares en aquest estrany conflicte a l’Hospital Mateu Orfila. Ramón Fernández-Cid és un bon metge intensivista i compta amb molt de suport professional i estimació personal. És així i ningú no ho ha qüestionat.
Per altra banda, el càrrec de cap de servei no es guanya per oposició. És un càrrec de confiança i el gerent pot decidir un canvi quan ho creu oportú. Fins i tot hi ha qui pensa que quan entra un gerent nou tots els caps de servei haurien de posar els càrrecs a la seva disposició. Però no ho fa ningú. Els canvis s’han fet o s’han intentat fer perquè hi ha altres metges que aspiren a ser cap de servei i alguns amb prou capacitat per ser-ho.
Però era ara oportú fer aquest canvi? Ha quedat clar que no. Les conseqüències de la decisió han perjudicat la imatge de l’Hospital i el funcionament d’una de les seccions més sensibles, la Unitat de Cures Intensives, fonamental durant la pandèmia de covid-19.
Està clar també que la motivació genèrica sobre un canvi de model té poca força, sobretot perquè si realment el gerent té un projecte nou per què no l’ha explicat mai al personal de l’UCI, quan una de les característiques que ell mateix atribueix al nou model és la participació? L’autoritat avui no consisteix en el fet que qui mana ordena el que li sembla i els altres obeeixen i callen. L’autoritat es guanya amb informació i diàleg.
El fet que el gerent no hagi explicat les raons concretes per cessar Fernández-Cid dóna peu a especulacions sense gaire fonament, sobre interessos de la directora mèdica, que lògicament no aspira al seu càrrec i el conflicte no la beneficia de cap manera de cara a les oposicions del mes de març.
No sé si s’ha de cessar o si ha de dimitir algú a l’hospital, però el que està clar és que s’ha de reconduir. O bé s’informa amb detall dels motius del cessament i aquests són prou importants per justificar-lo, o s’ha de tornar a la casella de sortida i pensar en com s’ha de millorar el funcionament i aparcar els conflictes entre els professionals sanitaris.
