Des de fa anys, bé, em sembla que en el nostre país des que som infant, com a mínim, ben segur abans, quan es planteja la reforma dels plans d’estudis, siguin els escolars, per a filllets; els de batxillerat, per adolescents, o universitaris, per adults, volen pels caps de polítics, però també entre els dels mateixos ensenyants, plats, olles i ganivets. No tenc una visió càndida de les societats amb la qual cosa fer escarafalls morals d’aquestes crisis periòdiques, crec que és desencertat. És més, els debats són bons i han d’existir. En tot cas, el tema hauria de ser si les discussions es mouen en termes racionals i si es centren realment en el pot del sucre, el que cal ensenyar i com fer-ho, o pel contrari ballen la música d’interessos espuris al saber, que generalment solen ser d’acadèmia de barraqueta. Si féssim història dels debats sobre els plans d’ensenyament que s’han donat a Espanya i els comparéssim amb els que s’han donat a altres països, veuríem clar els seus caràcters i originalitats i fins quin punt han primat els interessos dels poders i oligarquies. Potser ens avergonyaríem.
Tinc en alta estima l’acadèmia, però també conec prou bé les seves misèries i inconvenients per les ciències socials i l’experiència, per la vida. L’acadèmia, és a dir, la institucionalització del saber per via de centres de recerca i docents, ha aportat efectes positius, remarcablement en les ciències pures i dures. Si podem parlar de progrés de la ciència és perquè l’acadèmia l’ha facilitat de manera exponencial, tot i que, com assenyala John Gray, el progrés científic en l’àmbit de les matèries físiques i naturals pot existir independentment de les administracions de recerca. Però, l’acadèmia també ha aportat inconvenients, els quals s’han fet molt més visibles en les humanitats i ciències socials que en les pures. Inconvenients que deriven del poder.
Molta de la barroeria i incultura té explicació en el fet que Espanya no va sortir d’una economia precària fins fa ben poc i la plena escolarització no es va donar fins 1982. El coneixement no s’improvisa. Es fruit d’un procés llargarut en el temps i dolorós perquè implica anar a la contra de prejudicis. Mentre que a França, és normalíssim trobar nissagues de docents, tres i quatre generacions de professors en una família, aquí és excepcional. El més normal és trobar polls entrats en pastura i lluny de tallar amb les misèries, totes les retallades pressupostàries no han fet més que precaritzar la situació. Així, més que endavant, és incontrovertible que hem anat com els crancs.
D’aquesta manera, entre la precarietat generalitzada i la poca consciència i estima pel saber, la discussió de les reformes dels estudis, es limita lamentablement al número d’hores de les assignatures, la seva jerarquia i quins han de ser els mèrits dels docents per impartir-les. Tothom defensant la seva tanca i pastura, la qual cosa vol dir salaris i prebendes.
M’ho he trobat prou vegades en els departaments universitaris. Discussions de tot tipus menys la més central: què cal ensenyar. Així, el cap de la jerarquia, el catedràtic, exigeix donar l’assignatura que li ve de gust, que generalment sol ser el tema que va ser motiu de la seva tesi doctoral, mentre que els nouvinguts, becaris doctorals i postdocs han d’assumir les assignatures que ningú vol.
Carregar els plans d’estudis de les escoles i instituts amb assignatures és errat i molt més en els àmbits de les humanitats i ciències socials. El que és a hores d’ara imprescindible són enfocaments interdisplinars pels quals els aprenents vegin de manera calidoscòpica els fets humans. Per posar exemples, es pot mostrar perfectament què és la democràcia des de la Història, mentre la Filosofia pot contribuir a esmolar l’eina del pensament democràtic. Igual es pot fer amb els estudis dels gèneres i les orientacions sexuals per desmuntar el masclisme. Però, és clar, deixar d’ensenyar de manera rutinària per efectes de la pitjor cara de l’acadèmia és feina, molta. Vist el poc interès social que desperta l’ensenyament i la cultura, no veig pel moment que siguin factibles canvis profunds en les orientacions. Una llàstima, perquè de tenir una ciutadania crítica i amb consciència de limits i potencialitats a no tenir-la hi ha una gran diferència.
