TW

Fa unes setmanes vaig ser a Girona. Com a moltes ciutats, els bars petits són dels xinesos, les fruiteries dels pakistanesos i els locutoris per connectar-te a internet o enviar doblers a l’estranger dels africans i àrabs. Un d’aquests locutoris estava atès per una parella de joves de raça negra procedents del Senegal. Per un costum mal après, m’hi vaig dirigir en castellà i després vaig descobrir que rallaven en català perfectament. Entre ells parlaven una llengua que jo no conec. És possible que hagin nascut a Catalunya i que hagin après el català d’una forma natural a les escoles on s’aplica la immersió lingüística des de fa temps i que conservin la llengua materna. Em sembla que no viuen cap conflicte social, ni intel·lectual per causa de la llengua. I és evident que parlar en català els ajuda a formar part de la societat on viuen.

Tots tenim tendència a estimar la pàtria petita, el lloc on hem nascut, on es conserva la història familiar. Però al final les arrels són del lloc on cadascú creix. I les arrels beuen de l’aigua que aporta la família pròpia, el barri, l’escola, la història local, les tradicions, els mitjans, la societat.

Noticias relacionadas

La llengua no és mai un problema fins que no s’utilitza perquè ho sembli. No ho era l’any 1986 quan Gabriel Cañellas, del PP, va impulsar la Llei de Normalització Lingüística a les Balears, ni ara en què les circumstàncies no són tan essencialment diferents. En canvi, la llengua sí que és un instrument vàlid no només per a la integració de persones arribades de fora, sigui d’Extremadura o del Senegal, sinó per valorar la cultura i sentir-la com a pròpia.

La llengua que cadascú parla és la pròpia i quan l’estadística equilibra les llengües maternes, una comunitat pot tenir més d’una forma pròpia de parlar. Però la que beu de les arrels de la terra pròpia només és una. La varietat lingüística és un factor de riquesa social. I el coneixement plurilingüe un factor de competència. Tanmateix, quan arriba Sant Antoni, convé recordar aquells elements que donen sentit a la nostra identitat. La llengua que rallam n’és un d’ells.