No succeeix cada dia que el principal premi de cinema que es dona a Europa se l’endugui una dona que, a més, ha rodat la seva pel·lícula amb pocs doblers i rallada en una llengua que Espanya continua impedint que sigui oficial al parlament europeu.
Ha succeït i «Alcarràs», de Carla Simón, ha guanyat l’Os d’Or del Festival de Berlín, i sense pal·liatius, perquè sembla que la pel·lícula ha convençut a tothom. Amb un argument tan local i tan universal com les dificultats dels pagesos dels fruiterars de Lleida.
Naturalment que la notícia no ha estat rebuda amb massa entusiasme pels mitjans de comunicació espanyols, que li han reservat poc espai en els seus noticiaris -o fins i tot l’han obviat. Ni el president del govern ha anat més allà d’un tuit tan tebi com la poca ajuda que va tenir la producció.
Aquesta és una realitat que qualsevol observador neutral pot constatar, però és tan habitual que ja ni se li dona importància. És normal que sigui molt difícil arribar als festivals internacionals si no està garantida l’«espanyolitat» del producte, ja sigui una cançó, un llibre o una pel·lícula.
El problema ve d’enfora, perquè el problema és -com sempre- no voler reconèixer la diversitat que conviu a la península Ibèrica des de fa més de mil anys. Un escriptor anglès ho comentava no fa massa. A la Gran Bretanya sempre s’ha reconegut que conviven quatre comunitats, l’anglesa, l’escocesa, la gal·lesa i la d’Irlanda del Nord. I que cada una té la seva idiosincràsia.
Aquí, en canvi, fa dos-cents anys que intenten amagar la realitat i així és que, periòdicament salten els països històricament reprimits. De vegades de forma violenta, com ha succeït a Euskadi, i d’altres de forma democràtica, com succeeix a Catalunya.
Es pot entendre, al segle XXI, que una llengua que té més de deu milions de parlants no es pugui emprar al Parlament Europeu, on sí que és oficial el maltès, que solament en té mig milió? No s’entén i encara menys quan és conegut que l’únic impediment és la negativa del govern espanyol.
Però aquest tema és insubstancial a Espanya. Només apareix quan algú de Vox o Ciudadanos demana a la Justícia que es canviïn els plans educatius de València, de Balears o de Catalunya. I els tribunals els donen la raó.
Mai no han plantejat, en canvi, que a les regions de llengua castellana s’asseguri, als fills dels ciutadans d’aquests territoris, l’ensenyament de la seva llengua. Només a Madrid, hi viven més de dos-cents mil catalanoparlants. I els seus fills, per conservar la llengua, l’han d’aprendre a casa.
Però tot açò té poca importància en un país decidit a esborrar qualsevol signe d’identitat que no siguin els balls folklòrics, com en temps de Franco. Ara mateix el gran tema que preocupa és quants de dies li queden al senyor Casado, perquè sembla que ja està sentenciat.
En canvi no es ralla tant, a la premsa del règim, de les comissions que s’atribueixen al germà de la senyora Ayuso i ara també a les de l’empresa de la seva mare, sobre compres de la Comunitat de Madrid. Com sempre, suposadament, encara que són motiu de conversa des del mes de setembre de l’any passat.
No hem vist en aquest cas que aparegui el Tribunal de Cuentas. Per més que la seva funció és -en teoria- fiscalitzar les despeses de totes les administracions, de moment ni piula. Potser és que està desbordat per la seva dedicació a Catalunya, on l’amenaça d’embargament plana sobre tots els càrrecs de política exterior d’aquests darrers anys. Pretén que retornin totes les despeses motivades per la seva feina, per més que era ben legal.
Totes les comunitats autònomes tenen delegacions exteriors i fan viatges oficials, però sembla que l’única que ho fa malament és la que ja sabem. Ara bé, la cosa no deu anar ben bé així com ens volen fer creure quan el «Financial Times», la declara, aquest dilluns passat, millor regió europea per a inversions estrangeres.
Tant de rallar del senyor Casado i la senyora Ayuso quan succeeixen coses molt més importants. I mentre escric aquestes línies una que encara fa més por que el discurs de Vox. Que Rússia acaba d’entrar a Ucraïna.
