És impossible no emocionar-se amb les històries dels refugiats ucraïnesos. El drama humà vist de prop impacta. Ila resposta solidària de qui els acull a casa seva, com fan alguns menorquins, mostra com la humanitat és capaç de respondre a la violència amb la bondat i la solidaritat. Aquest compromís arracona l’espectacle de la guerra i aporta respostes necessàries per a superar els seus efectes.
Fa dies que es comenta el tracte diferent què donem als refugiats. És evident que els sirians, per exemple, no van rebre la mateixa resposta que ara els ucraïnesos. La Unió Europea no havia activat mai la directiva aprovada el 2001 de mesures excepcionals per a l’acollida i ho ha fet ara. La procedència, el color, la cultura i la religió són factors que provoquen actituds d’acollida diferents. Alguns opinen que la resposta a la guerra d’Ucraïna hauria de ser la norma i no l’excepció. I d’altres justifiquen el tracte diferent: perquè són refugiats europeus, perquè des de la II GM mai s’havia produït un èxode de 3,5 milions de persones en tan poques setmanes, perquè els ucraïnesos ja gaudien de mobilitat lliure. Alguns, que per sort són l’excepció, argumenten que els refugiats europeus no són delinqüents.
Les contradiccions són moltes vegades inevitables i la incoherència és habitual. El president del Govern espanyol n’és un exemple. Mentre s’apunta a la solidaritat amb els refugiats ucraïnesos s’assegura un major control de la frontera del Marroc, per aturar la immigració il·legal, venent les aspiracions de llibertat i independència dels sahrauís. Durant molts anys, els fiets i fietes del Sàhara han estat acollits per famílies menorquines en el programa de vacances en pau. Aquells fiets que no sabien que l’aigua sortia d’una aixeta o que podien ser operats al nostre hospital ensumaven la vida digna i la llibertat.
Que difícil és exercir el paper de jutge per decidir qui té dret a una vida digna i a la llibertat!.
