Si el cos us ho permet, és el moment de gaudir tant com pugueu, sense mascareta, de la primavera i del bon temps que arriba. I si no hi ha sorpreses, de les festes -amb cavalls- que tindrem a cada poble aquest estiu. Però sempre amb l’ai al cor, perquè la cosa està molt embolicada.
A la Xina -d’allà on va arribar la pandèmia- tenen els 22 milions d’habitants de la ciutat de Xangai confinats, per por que es torni a escampar el virus. I a Beijing, que aquí anomenam Pekín i que té una població semblant a la de Xangai, tothom està pendent de si també els confinen.
Mentrestant, el ministre rus de la cosa ja ralla de la possibilitat d’una tercera guerra mundial mentre els seus soldats bombardegen la població civil d’Ucraïna i violen les dones dels territoris ocupats. Una malesa tan antiga com les guerres i els exèrcits i que ens recorda si ho és de prim el vernís de civilització que cobreix els animals humans.
I aquí, a Espanya, tenim l’estat embolicat amb el cas d’espionatge més gros que s’ha descobert a Europa i que podria acabar amb la caiguda del govern. Un espionatge que ja no és com aquells que sortien a les novel·les sinó tan potent que captura els moments més íntims dels afectats, de les seves famílies i de tothom que els envolta.
Encara més, que permet escriure whatsapps, cartes i tota casta de documents com si els hagués escrit la persona espiada, sense possibilitat que la víctima pugui demostrar l’engany. Amb tal tecnologia, ja es pot condemnar qualsevol innocent pels crims que es vulguin inventar els espies.
Uns espies, tot sigui dit, que han de disposar de molts de doblers, perquè només un dels molts programes que han pogut emprar a gust -i que solament poden adquirir els estats-, costa sis milions d’euros. I fitorar a cada una de les víctimes -fins ara 65 de comprovades- supera els seixanta mil euros la sessió.
Molts de doblers per poder perseguir d’amagat tant polítics com periodistes i advocats, i les seves famílies i amics. I per rompre el principi que la comunicació entre acusat i advocat defensor és inviolable. I el principi que el periodista té el dret a no revelar les seves fonts. I el principi del dret a la privacitat si no hi ha una causa criminal per enmig.
Unes pràctiques semblants, encara que molt més primitives, li van costar el càrrec al president Nixon fa quaranta anys. I al president Felipe González, la caiguda de dos ministres fa trenta anys. Al Parlament Europeu ja han creat un servei tècnic perquè tots els eurodiputats puguin revisar els seus mòbils i ordinadors. La marca Espanya està en el seu millor moment...
Diven que l’estruç, que és com una gallina molt grossa, quan es veu en perill amaga el cap davall l’ala. Mai he sabut si era ver, però pràctiques com aquesta sembla que avui estan a l’ordre del dia. Ara bé, el flicot és massa gros per fer veure que no ha succeït res i acabarà esclatant.
Els primers dies la premsa del règim ha volgut minimitzar la notícia, la fiscalia no ha piulat i el president del govern no ha badat boca. Els partits de l’extrema i de la no tan extrema dreta, tampoc no s’han mogut gaire. Potser perquè fins i tot ho troben polit, per més ganes que tenguin de veure caure el govern. O perquè també hi estan implicats.
A Espanya hi ha misteris que mai no s’han resolt. A dia d’avui encara no se sap qui era el responsable màxim del GAL, aquella organització criminal que feia el mateix que ETA però des del bàndol contrari. Tampoc no hem pogut afinar qui devia ser el senyor M. Rajoy que sortia a la doble comptabilitat del senyor Bárcenas.
Més a prop, tampoc no hi ha hagut manera de saber quins eren els vincles exactes entre la policia i l’imam de Ripoll, aquell que va organitzar els atemptats de la Rambla i de Cambrils. Però també és cert que la llei de secrets oficials que encara avui permet amagar tantes coses és la que va fer en Franco l’any 1968, quan el Cordobés matava toros i na Massiel cantava el «La, la, la».
L’escàndol és tan gros que qüestiona els principis més elementals de la democràcia. I una de dues. O s’aclareix tot, caigui qui caigui, o que no es torni a dir que Espanya és una democràcia de ple dret. Serà una mentida d’aquelles que menen directament a l’infern.
