El rei vell, aquell que quan patia avaries als genolls encara era capaç de matar un elefant, continua donant guerra. A la vista de com ha estat la seva tornada de l’ostracisme, es comprèn millor els motius pels quals el rei Felip VI el va fer fora d’Espanya i els seus intents per endarrerir tant com fos possible el retorn. El rei vell ja no inaugura res, però aquest cop ha servit per encetar la campanya electoral. El debat polític sobre la monarquia, que s’havia anestesiat no sense un gran esforç reial, ha esclatat un cop més. La posició sobre l’emèrit divideix els partits, els de dreta en defensa de la monarquia, els d’esquerra i independentistes, en contra, i el PSOE s’ha vist en la necessitat de trencar l’equidistància i començar a dir que el rei pare hauria de donar explicacions als ciutadans.

Però avui poques explicacions calen. El rei emèrit es deslliura de la condemna judicial que rebria qualsevol ciutadà perquè una part dels delictes dels quals és responsable els va cometre quan estava protegit per la inviolabilitat i altres perquè ja han prescrit. És tan cert que no té ara cap causa judicial oberta a Espanya, com que no es pot afirmar que és innocent.

Participant en una regata a Sanxenxo s’ha carregat l’esforç d’aquests dos anys de Felip VI de regenerar la monarquia. Dilluns es trobarà la família a la Zarzuela, però serà molt difícil reduir aquesta reunió a un acte íntim, intern, personal, al que té tot el dret.

L’abdicació de Juan Carlos I va estar en bona part motivada per la por de la Casa Reial a un ascens de Podem i que la seva exigència d’un referèndum sobre la monarquia es pogués incloure en un pacte de govern. Aquest perill no ha desaparegut.

Felip VI sap quina és la seva responsabilitat. Crec que la figura del cap d’Estat, al marge del debat i el sectarisme polític, ha d’ajudar a l’estabilitat. No ajuda que el rei emèrit hagi tornat d’Orient com una estrella, il·luminada pels focus, amb un «ja soc aquí», quan el seu futur ha de ser necessàriament discret com a figura històrica del passat.