M’imagino que és la llei del pèndol la que explica el gir dels esdeveniments actuals, ja saben, aquella  oscil·lació constant cap a l’altre extrem de la balança que sovint explica el vaivé dels comportaments socials. No ho sé, potser és que demà em faig més gran. Passem de la globalització que afinava una logística just in time on gairebé no calia tenir estoc, a una situació extrema on les empreses han d’emmagatzemar per seguretat i una mica més, si no volen quedar-se desproveïdes. Del boom del comerç on line on seríem capaços de vendre de tot a tothom connectats a un portàtil amb cobertura, a llibres que ajuden a combatre l’ansietat on afirmen que acumular béns i objectes, és car i molest i que l’acte de desproveir-se de tot allò que hem anat comprant i emmagatzemant ens farà més feliços que mai.

La darrera, la tenim aquests dies. De la cultura del diàleg al raonament que per aconseguir la pau, ens cal més despesa militar que mai. No era al revés? Quan semblava que la majoria de nacions s’havien posat d’acord que calia un desarmament generalitzat, que la diplomàcia ens podria conduir a una via pacifista i on la única nota dissonant era en Trump, que renyava els aliats de la OTAN per no augmentar els seus pressupostos, ara som on som celebrant una festa major a Madrid que, per cert, té un pressupost de 50 milions d’euros.

Ja sé que la història de la humanitat és anar repetint els mateixos errors constantment però cada dia que passa, compro menys arguments causa-efecte que semblen extrets de les pel·lícules d’en James Bond que tant m’agraden. Com deia el poeta, a on rau la veritat? No pas sota les palmeres. És en el cervell que cal de buscar-la, on s’amaga.