Et prepares el cafè del matí. Xerra, com sempre, aquesta amiga fidel que du dècades acompanyant-te: la ràdio. Una psicòloga dona a conèixer les respostes que alguns adolescents havien aportat en una enquesta relacionada amb l’ús dels mòbils. És un dia lluminós. Però, de sobte, la vida decideix mostrar-te les dents. Per? La doctora comenta que un d’aquests joves havia confessat –i ho deia en serio, clarifica- que ell no podria viure sense el seu mòbil; que no concebia la seva existència sense ell i que, en cas de faltar-li, es suïcidaria... De fet –continua la metgessa- hi havia hagut ja un intent per part de l’enquestat... És difícil acceptar el què escoltes. I aterridor. El cafè, encara que porta sucre, resulta força amarg ara. Què esteu fent malament? –et demanes-. Un mòbil per a un plegar de viure?
- Una excepció! –et dius-.
La psiquiatra esmicola el teu consol... «Hi ha altres casos» –especifica-.
Surts al carrer... Tres parelles joves (que no ja al·lots de l’ESO) entren en un bar, deixant un insuportable tuf de maria. El tracte d’un dels homes respecte a la seva dona és vexatori, masclista, cruel... Contra tot pronòstic, ella riu i amb el seu somriure accepta aparentment el joc... Avui, encara?
No contents amb aquesta demostració de la seva ‘vàlua’ humana, els nouvinguts decideixen ficar-se amb una vella que seu a la taula del costat. Ho fan amb veu baixa. Es saben observats pel cambrer. Segons pareix, aquest darrer ja els coneix i no està per a ximpleries. Ells ho perceben. Són uns cabrons, però no estúpids!
Coneixes a la dona de la qual fan befa i que, atemorida, calla. Una persona excel·lent que els hi podria donar amb cuereta en l’art de viure, de viure en majúscules... Vídua, dos fills amb problemes cognitius, excambrera, feinera i honesta. Tal volta sigui açò el que irrita a aquests clients joves: hi ha persones que, sense pretendre-ho, actuen com a miralls...
Què esteu fent malament?
El problema greu que, d’entre altres, planteja aquesta situació viscuda resideix en que dues d’aquestes parelles són pares...
Sona un mòbil... Ell –un d’ells- escolta i diu, mal encarat, a tot, a tot, que sí...
- Què passa? –li demana la parienta-.
- La puta aquesta de la guarderia! Què vol xerrar amb noltros... Què la bombin!
Demanen unes birres i continuen amb la festa... «Maleïts funcionaris!» –exclama la mare-.
Potser caldria, per part dels pares, analitzar quina importància –i temps- donen a l’educació dels seus fills i si aquesta ocupa, en la seva escala de prioritats, un lloc preferent. Meditar sobre si s’educa des de les paraules o des de la coherència dels fets. Des de la comoditat? Ningú no és obligat a la procreació, que és, o hauria de ser, un acte de generositat i responsabilitat... Quan els fills d’aquests pares joves del bar hagin de ser educats, quina mena d’educació rebran? La rebran? Com seran quan arribin a l’adolescència?
Tal vegada l’adolescent que decidí anar-se´n no fou simplement i exacte per un mòbil. Era el mòbil el substitut d’alguna cosa, d’alguna carència, d’una manca d’atenció o d’amor? Per què haurà de fer-se obligatòriament un curset per a tractar adequadament els animals de companyia i treure la pertinent acreditació i per a ser pare i mare no? És tan sols una ironia...
La ‘puta funcionaria’ de la guarderia encara espera...
Molt sovint censurem les actituds de la joventut, sense tenir en compte que, a vegades, el seu posicionament davant la vida i les seves formes i actes són l’efecte d’una paternitat frivolitzada i no assumida...
Si desitgem evitar que algú redueixi el seu món a un aparell (especialment en la fragilitat d’una adolescència repleta de temors, dubtes e incerteses) comencem per a ser pares i mares de veritat, compromesos, feiners en la tasca d’educar i constants en la d’estimar... O açò o enfrontar-se a un futur en què, per a un al·lot, el veritable pare o la veritable mare sigui un mòbil: l’objecte fred, però de vida aparent que, açò sí, sempre ha estat, està i estarà al seu costat...
