Gregaris com som per naturalesa de no moure’ns d’allò que ens resulta més familiar, divendres passat se’m va ocórrer anar a sentir la conferència que va protagonitzar l’arquitecte olotí Xevi Bayona a la seu del Col·legi Oficial de Maó. D’entrada, he de confessar que em feia respecte perquè d’arquitectura no en sé un borrall i temia no entendre res, però les referències externes que tenia del seu taller-estudi com també dels nombrosos treballs seus que havien estat seleccionats o reconeguts, entre els quals tres premis FADS, em feia ganes.
Doncs bé, Bayona (res a veure amb el cineasta) no només va demostrar unes grans dots de comunicació intimista sinó una capacitat de fer-nos connectar amb tot el que crea fins al punt que es va fer curt. Gairebé com una lliçó de vida però des del punt de vista d’un jove arquitecte que treballa amb l’experimentació i l’assaig com a mètode, la crítica com a aprenentatge, les emocions com a eina, la interpretació i el respecte de l’entorn social, físic i cultural o la il·lusió i la recerca intensa com a combustible.
Tot a cavall de l’arquitectura, l’urbanisme, l’art, el paisatge, les instal·lacions efímeres i les escultures lumíniques en una barreja de disciplines que es van retroalimentant. I al mateix temps, un munt de reflexions per emmarcar que Xevi Bayona va fer-nos als presents: de com la llum ens pot donar l’espai d’una geometria, de la no necessitat d’omplir buits, de la capacitat dels miralls de fer de narradors del passat, de convidar-nos a projectar una mirada diferent damunt les coses, del que s’entén per paisatge segons el diccionari o de les referències a Le Corbussier (gran arquitecte) quan va dir que la naturalesa es fa paisatge quan l’home l’emmarca. Una xalada!
