A les Illes la mobilització contra el turisme ha esclatat. La gent s’ha cansat d’un malviure per a la majoria en benefici d’uns pocs. Es dirà que tots els illencs, un poc o molt, es beneficien del turisme. Però és, no hi ha dubte, una qüestió relativa a com es reparteixen els costos i beneficis del turisme. És dins d’una illa on es viuen, precisament, en grau més alt, les limitacions a l’activitat, que per definició s’han d’autocontenir (densitat, residus, aglomeracions, aigua...). En tot cas, no sé si riure o enfadar-me quan veig la dreta balear i la canària sumant-se al clam de posar límits a quelcom que ells mateixos, i els seus fins ara lobbies protegits, han provocat, i que ara els desborda. Aquests últims es queixen, de fet, perquè altres agents, que ells controlen poc, han entrat en el negoci amb el lloguer vacacional; voldrien una protecció més!
Fa tant de temps que alguns hem denunciat la situació que si no fos per responsabilitat faríem un Trias («que els bombin!»). Era evident que la cursa no l’havia de marcar l’augment absolut del PIB, sinó la renda per càpita relativa; la productivitat. També, que calia millorar el benestar computant-hi l’erosió patrimonial. I que no es tractava de créixer o decréixer, sinó de créixer de manera diferent. A hores d’ara, per ser propositiu, i a la vista del caos al qual estem abocats, abonaria tres mesures prou concretes: (i) un impost turístic molt més alt, estacional en funció del mes i temporada, extensiu a cotxes de lloguer i amarraments, progressiu segons el tipus (eslores, categoria hotelera, cotxes de combustió); (ii) un fort subsidi públic, sostret de la recaptació anterior, per incentivar els visitants fora de les puntes estacionals (promoció de turisme d’hivern, cultural, de descans), subvencionant decididament el transport aeri, i fins i tot el rodat col·lectiu, i, per poc que es pugui, l’habitatge juvenil de residents; (iii) un recàrrec estacional sobre els carburants, sense distincions, cobrat a les benzineres, que penalitzi en temporada alta tant la mobilitat com la no utilització de transport públic. Certament, altres mesures són pensables, però, per la seva entitat i transcendència, són difícils de posar en marxa (limitació de compres de sòl a no residents, d’entrada de cotxes, etc.) i, així, dilatables en el temps.
Segur que les mesures no agradaran a tothom. Però racionar via preus, elevats amb impostos generals, és més senzill que fer-ho via quantitats –tu sí, tu no–, prou complicat de gestionar. Es parlarà de pèrdua de competitivitat, de turismofòbia, de repercussió a preus encara més alts, etc. Fins ara dèiem que mai plou a gust de tothom. Ara, amb la sequera, hem començat a comprovar que hi ha coses que ens afecten a tots, que són un bé (o un mal) comú, i que no poden estar a l’arbitri d’uns pocs, per poderosos que siguin. I això és el fons d’armari de tot plegat: de qui és l’illa (quan veiem que es venen finques amb talaiots i patrimoni natural), de qui són les empreses hoteleres (concessions que porten a un monopoli sobre el territori, autoritzant una explotació en un indret i no al del costat), de qui són els ens públics reguladors de l’activitat econòmica (Aena vol ampliar aeroports, servint els accionistes, quan disposa d’un monopoli justificable per l’interès públic) o, fins i tot, com hem vist recentment, de qui són les entitats financeres (¿poden els fons d’inversió, de passada en un accionariat, dilapidar en un moment donat els fons de comerç del Banc de Sabadell?). Amb l’anomenada responsabilitat social corporativa de tots plegats es demostra que no n’hi ha prou. Hi ha decisions que requereixen majories reforçades, ja que ni una junta d’accionistes, ni un pla urbanístic, ni una llicència d’ús poden ser incondicionades com si fossin guanys caiguts del cel. A falta de consens, la legitimitat de les majories està en l’interès conjunt i no en el singular. I ara toca, d’una vegada, que prevalgui el conjunt, davant dels excessos que suposen una activitat, la del turisme, que supera tots els límits de convivència a les Illes, on anant cadascú a la seva acabem perdent tots.
* Article publicat al «www.ara.cat» el 20 de maig de 2024.
