Potser heu seguit els successos de França d’aquests dies. El malestar ja existia, però van esclatar amb l’anunci d’un nou impost sobre els carburants. Guarnits amb armilles grogues, milers de francesos van sortir al carrer per manifestar-se i promoure accions a les carreteres, com obrir peatges i interceptar autopistes.
Amb la contundència que aquestes reaccions solen tenir a França, també van aparèixer els energúmens de la cara tapada -que mai sabrem si són manifestants o provocadors infiltrats-, que a les ciutats han comès tota casta de vandalismes, des de cremar cotxos i assaltar botigues fins a apedregar la policia.
La revolta s’ha saldat -fins ara- amb algun mort, centenars de ferits i més d’un miler de detinguts. Però també amb una reacció immediata del govern francès. Ha suspès el nou impost, ha incrementat el salari mínim, ha imposat que es paguin les hores extres i ha fixat un prima per als treballadors a final d’any, tot lliure d’impostos.
I encara més, ha declarat l’estat d’emergència i ha obert un debat entre les forces polítiques i socials de França -inclosos els armilles grogues- amb la voluntat de negociar, entre tots, un nou contracte social. Tot açò com a resultat d’unes mobilitzacions que han aplegat, segons les dades oficials, no més de unes cent-setanta mil persones en tot el territori.
El contrast amb Espanya és brutal. L’anomenat Moviment del 15-M o moviment dels indignats -que recorda el d’ara a França, però més pacífic-, va arreplegar molta més gent. Acampades i manifestacions a la Puerta del Sol, la Plaça Catalunya i infinitat de poblacions, també a Menorca.
La resposta del govern espanyol és fàcil de recordar: no n’hi va haver cap. Encara més eloqüent és el cas de Catalunya. Set anys seguits arreplegant entre milió i milió i mig de ciutadans, cada 11 de setembre, sense rompre ni un plat... I la resposta va ser la mateixa que amb el 15-M: no n’hi va haver.
L’evolució del conflicte francès la sabrem en els mesos vinents, però la del silenci espanyol l’esteim patint, i no és engrescadora per a ningú que tengui una mica de seny. A dia d’avui Espanya ha acabat amb el govern més feble de la seva història recent, el seu sistema -la monarquia- està més qüestionat que mai i la seva justícia escandalitza el món.
Les institucions dels drets humans d’arreu acusen Espanya de tenir exiliats i presos polítics. I observen amb indignació que s’hagi de recórrer a una vaga de fam per reclamar -simplement- que la justícia espanyola doni resposta als seus recursos. Una resposta que estava obligada a donar en un mes i que ja fa un any que demora.
Sembla però que el despropòsit espanyol no té aturador. No n’ha tingut prou amb transgredir els principis de l’Estat de dret sinó que, a més, ho vol justificar inventant una violència catalana que no ha existit mai. Ja ho va intentar amb les seves acusacions contra els exiliats davant la Justícia d’Alemanya, Bèlgica i Suïssa. I no se’n va sortir.
I ho intenta ara criminalitzant les persones que aquests dies s’han manifestat pels presos polítics bloquejant carreteres i obrint peatges d’autopista. I acusa els Mossos d’esquadra de no haver intervingut. Però tan petit és el seu món? Que no ho han vist que, a França, aquestes mateixes accions són les que no han fet actuar la policia francesa, i sí en canvi el vandalisme urbà? I que allà ningú s’ha atrevit a dir -ni la senyora LePen!- que els salta-peatges siguin terroristes ni kaleborroka ni cap disbarat semblant?
Quan escric aquestes retxes -dilluns- la idea d’oferir una imatge de violència que no es correspon amb la realitat, ha donat un salt més. Ara s’acusa el president de la Generalitat -en realitat el substitut, perquè l’autèntic candidat, i el segon i el tercer, estan vetats- de fer un discurs bèl·lic perquè, en visita a Eslovènia, ha defensat la via eslovena a la independència.
Com va arribar a la independència, Eslovènia? Guanyant les eleccions i guanyant un referèndum -declarats il·legals per Iugoslàvia-, i suspenent els seus efectes polítics a l’espera d’una negociació amb l’Estat iugoslau. Però aquest, en comptes de negociar, va enviar els tancs i va provocar una seixantena de morts. Deu dies més tard, el tancs es van retirar i avui Eslovènia és un dels estats més pròspers de la Unió Europea.
Les declaracions del president Torra potser són desafortunades, però res més. No reflecteixen la situació actual de Catalunya, i açò qui millor ho sap són els serveis d’intel·ligència espanyols. I així i tot és la metralla que es vol emprar, a falta de fets reals, per escampar aquesta imatge de violència catalana que pretenen vendre.
Els més cridaners -PP i Ciutadans, i el cadell que han apadrinat, Vox-, ja fa setmanes que reclamen un nou cop d’Estat contra l’autonomia catalana, cosa que vol dir contra el govern que els catalans han triat democràticament. Però també el PSOE sembla que s’està apropant a aquesta fixació.
Perquè el govern espanyol, potser a la vista dels resultats d’Andalusia, ja no insisteix a negociar els pressupostos amb els catalans. (Però és que qualcú es pensava que tindrien tan poca dignitat com per asseure’s a rallar de doblers mentre els seus líders electes són a la presó o a l’exili en contra dels principis de la justícia europea?)
I en canvi, sembla que ara cerqui també la imatge de violència. I amenaça amb tornar a enviar guàrdies civils a Catalunya o amb intervenir els Mossos. Però ja no ve d’aquí. De fet, la policia catalana, amb seixanta dels seus alts càrrecs pendents de judici, és una caricatura d’allò que va demostrar que era quan l’atemptat de les Rambles. I atenció, perquè el gihadisme ja ha anunciat que prepara un nou acte terrorista a Barcelona... I ara sí que no sabem qui mos en defensarà.
