La crisi del coronavirus provoca la pèrdua de moltes coses, algunes de les quals mai no recuperarem. Un símptoma de la nova normalitat són les llargues coes que es formen a tot arreu. Sempre esteim esperant, mentre perdem l’esperança.
S’acceleren canvis que ja estaven en marxa. La transformació dels bancs n’és un exemple. Ja fa temps que ens empenyien a fer servir només els caixers automàtics, mentre s’anaven tancant oficines. El tracte personal gairebé ha desaparegut. La fusió de CaixaBank i Bankia és una passa més de la transformació. Per sort La Caixa ha mantingut el compromís social de La Fundació, que altres entitats van perdre fa temps. De moment, es formen llargues coes davant les oficines bancàries que queden obertes.
La cita prèvia no només és un problema dels centres de salut, ja que s’aplica a totes les administracions públiques. Aquesta mesura preventiva perjudica la resposta eficaç a les demandes dels ciutadans. Una gestió que abans es resolia en 10 minuts d’espera ara pot tardar una setmana. Es formen coes virtuals a tot arreu.
La recomanació permanent a l’aïllament social té conseqüències evidents. Hi ha gent que ho pateix en silenci. Les trobades i celebracions familiars o d’amics cada cop són més complicades. L’alternativa virtual no permet donar la mà, fer una abraçada o una besada, un fet revolucionari.
Hem perdut el valor de la moderació. Es nota la por i la tensió pels efectes de la crisi sanitària i de la crisi econòmica. Es tradueix en mal humor, agressivitat i radicalització. Esteim més enfadats i aquest fet pot tenir conseqüències polítiques no desitjades.
I les mesures preventives a l’ensenyament ja estan provocant una pèrdua de qualitat, una passa enrere que esperem que sigui temporal. Mentre es mira com evitar els contagis s’aparca l’interès per la formació dels estudiants.
Caldria estar atents a les coses que estem perdent. Es pot renunciar a elles mentre el virus sigui una amenaça, però no les hauríem de donar per perdudes.
