És una bona notícia però també fa una mica de peneta, com ja veureu, llegir que més del 30 per cent dels menorquins (i menorquines) ha cursat estudis superiors. És una situació nova que no podem separar de la millora general que han tingut els estudis arreu, però potser aquí encara més.
Fent una repassada a la situació d’Espanya, la cosa ha canviat molt des d’aquell temps feliç -segons n’hi ha que diven- de Franco. Els al·lots que arribaven analfabets al servei militar obligatori eren bonibé la meitat del total. I si alguna cosa bona feia la «mili» era ensenyar-los una mica de lletra entre llargues jornades de perdre el temps. L’escola no era una prioritat del règim.
La formació enriqueix les persones. Aporta satisfacció personal i una millor comprensió del món que ens envolta. Sense fer miracles, tot sigui dit, perquè també és ver que els estudis no ho són tot i, com es deia a Menorca de fa segles, també hi ha ases amb lletra. I persones que sense tenir estudis poden donar lliçons a molts de llicenciats.
Darrere d’aquest nombre tan satisfactori de títols oficials, universitaris o tècnics, hi ha molt d’esforç familiar. Moltes hores de feina i molts de sacrificis perquè els fills puguin estudiar. Amb el condicionant afegit que, en molts de casos, estudiar vol dir haver de sortir de l’Illa i atendre costos -econòmics i emocionals- impensables per als habitants de la Península. Les beques mai no ho resolen tot...
Però tot açò serien problemes secundaris si, en acabar els estudis, la majoria d’aquests al·lots i al·lotes poguessin tornar a l’Illa i trobar una feina en consonància amb la seva formació. Que tinguessin la possibilitat de plantejar-se, com a projecte de futur, romandre a Menorca.
PERÒ EL PANORAMA que pinta a l’Illa no sembla que vagi per aquest camí. Per més que els economistes insisteixin una i una altra vegada que, sense diversificació econòmica, la societat menorquina que avui coneixem no té futur. Però ni el capital local ni el que arriba de fora sembla que tenguin aquesta preocupació.
Al contrari. Ens volen fer oblidar aquella dita tan sensata de «no posar mai tots ets ous dins es mateix paner». I els resultats són calamitosos. Els estudiants menorquins amb qui vaig coincidir a la Universitat de Barcelona, ja fa molts d’anys, bonibé tots es van poder establir a Menorca. Ara m’asseguren que la majoria dels actuals ja no ho poden fer.
La mateixa societat que ha fet possible que el seu jovent es formi, no ha tingut la capacitat de crear feines on es pugui incorporar. Al contrari. Una economia que era moderna i diversificada, en comptes d’evolucionar i transformar-se al ritme del temps, s’ha ofegat en la mel del turisme. Com les illes veïnes.
I així és que ara Menorca necessita importar la mà d’obra que no té i exportar la intel·ligència que no pot retenir. Clar que els hotelers es queixen perquè no troben personal. El dubte és si falta personal o sobren hotels. Mai no ho sabrem. Com tampoc no aclarirem si el problema actual de falta d’habitatge té alguna cosa a veure amb les compres de segona residència de peninsulars i estrangers... Jo diria que sí.
Ara bé, també és cert, i amb açò estic d’acord amb les immobiliàries, que la gent de fora que compra cases, les deixa molt polides. I segons sembla, no necessita recórrer a les hipoteques. Però, vam si serà que els «residents» no poden pagar els preus que ha imposat la demanda exterior? O que no hi ha una política adequada d’ajuts per posar al dia l’habitatge tradicional? Hi hauríem de pensar, no trobau?
L’alternativa fàcil i còmoda, que no la solució, és fer molt d’habitatge social -senzillet, s’entén- i deixar les cases on han viscut tota la vida els menorquins -i les menorquines- per als turistes afamats de tipisme. Segur que les deixaran ben arranjades. I tothom ho sap que un enfront llustrós fa polit...
