Amb la recurrència d’un herpes, reapareixen a la nostra illa polèmiques absurdes que ja produeixen un cert cansament, fàstic i tristesa. Són, freqüentment, filles de la visceralitat, alumnes exemplars del què és l’absència de racionalitat i proves inequívoques de la incapacitat que molts tenen d’acceptar les evidències empíriques i d’entendre’s amb altres. Fas referència a les qüestions iterades ad nauseam del menorquí/català; del Maó/Mahón i de la denominació de les festes de la ciutat de Llevant. Seria possible ser, d’una vegada, honestos, cultes i tolerants?
Que el menorquí és un dialecte del català és una evidència científica. I que la nostra llengua és la catalana, també. La qual cosa no implica renunciar a l’ús de les nostres particularitats dialectals. Ara bé, quan una llengua ha d’utilitzar-se, de forma oral o escrita, amb una finalitat culta i oficial, ha d’utilitzar-se (i perdonin la reiteració) la modalitat estàndard amb la finalitat de preservar-la. De no fer-ho així, les llengües desapareixerien i hi hauria tantes llengües com dialectes i subdialectes. Per què xerrar de menorquí i no, doncs, també, de la llengua de Ferreries, Inca, Sant Lluïs i Sant Climent? I, si m’esgoten, de la llengua del meu carrer, la que parlen els ciutadans de Pintor Calbó... Estem tractant fets científics. Defensar el menorquí negant-li la seva catalanitat no ens fa més menorquins, però sí més...
El 7 de setembre de 1981, Francesc de Borja Moll deia a l’Ateneu de Maó, en una conferència que vaig tenir l’immens honor de presentar, el següent: «Quan una persona ralla en públic dels anells de Saturn (...) és normal que hagi estudiat astronomia (...) Per a parlar sense dir gaire disbarats sobre qualsevol tema científic, és necessari haver fet abans un estudi de grau superior, i ningú no s’atreveix a sortir a parlar-ne públicament si no té una preparació tècnica relativament elevada (...) Però hi ha una excepció: sobre qüestions de llenguatge qualsevol semianalfabet gosa opinar i doctorejar sense una mínima preparació lingüística (...) Està proliferant una febre, una epidèmia d’escrits dedicats a discutir coses ja sabudes, a impugnar-ne de ben llegítimes i a defensar-ne de complement absurdes. Els autors de tals escrits solen parlar en un to doctoral, agressiu i fins i tot insultant. No pensen que les qüestions de llenguatge no poden tractar-se per pura simpatia o antipatia, sinó que són pròpies de la lingüística, que és una ciència tan respectable com pugui ser la medicina o l’enginyeria» Més clar impossible. I si deixéssim ja de fer el ruc sostenint el que és insostenible?
La segona qüestió al·ludeix al topònim de Maó/Mahón... Una nova qüestió per a la polèmica, la crispació i la manca d’enteniment. La normalització del topònim (Maó) i la forma històricament documentada, no podrien conviure? Quin problema hi ha al respecte? Quants topònims no tenen dues variants sense que aquest fet causi cap trauma als qui els han d’utilitzar? I caldrà aquí recordar unes emblemàtiques paraules de Joan López Casasnovas: «Les llengües no es barallen, només els homes en utilitzar-les» Perquè –penso– darrere d’aquesta discussió jeu un rerefons ideològic clar del qual s’hauria de lliurar qualsevol vocable. O no?
I, finalment, cada setembre, emergeix la darrera i esgotadora dicotomia entre «Festes de la Mare de Déu de Gràcia» i «Festes de Gràcia». Particularment, i com a creient –també per raons històriques– apostaria per la primera denominació, però –i també a partir de la meva condició de creient– crec que a la Verge, més que el nom de les seves festes, l’importa que les visquem tots junts, amb harmonia, respecte i alegria, independentment de les nostres creences, ideologies, sexe o forma de pensar o viure... De fer-ho així i utilitzant un brillant text de Zaca podríem exclamar junts: «La Mare de Déu! Quines festes de Gràcia!».
I resta una darrera pregunta: si ho podem fer, si podem recuperar la convivència, l’empatia i utilitzar el nostre temps en activitats més humanes i harmonitzadores, per què no ho fem?
