Fa uns quinze dies, el director de «Es Diari» escrivia un bell article sobre el perdó, una virtut de dificilíssim i heroic exercici, però del tot necessària si el que es pretén és sanejar el local... Immediatament després de llegir-lo, vas reviure mentalment una anècdota succeïda en una classe teva –i a la sortida de la mateixa- ja fa molt de temps. Probablement fou una de les anècdotes més formoses de quantes visqueres al llarg dels teus trenta-vuit anys de docència...
- Recordes? –et demanes-.
- I és clar que sí –et contestes-.
Comentàveu la rima XXX de Gustavo Adolfo Bécquer, un breu poema que explica com dos enamorats barallats (que, a pesar d’estimar-se força, havien deixat de parlar-se) eren incapaços de reconciliar-se per un problema d’orgull. Reprodueixes literalment la rima esmentada:
«Asomaba a sus ojos una lágrima/ y a mis labios una frase de perdón;/habló el orgullo y se enjugó su llanto,/y la frase en mis labios expiró./Yo voy por un camino; ella, por otro;/pero, al pensar en nuestro mutuo amor,/yo digo aún: ¿Por qué callé aquel día?/Y ella dirá: ¿Por qué no lloré yo?»
Conscient que estaves tractant amb adolescents i que, potser, molts estaven –perdonin la reiteració verbal- passant probablement per una situació semblant i ja que, i en expressió castellana vulgar, «te lo habían puesto a huevo», aprofitares l’ocasió per a recomanar als estudiants presents que si estimaven veritablement algú amb qui estiguessin enemistats, es fiquessin l’orgull per... i, deixant de calcular qui hauria de fer el primer pas, ho fessin ells... Que agafessin un telèfon, marquessin un número, ja!, i demanessin perdó, independentment del grau de culpa de cadascú... Acabares formulant una pregunta: quants amors no s’hauran trencat al llarg dels temps per culpa d’aquest estúpid orgull del qual parla el poeta?
Passaren els anys i oblidares aquella classe... La classe i el què havies dit... Fins que...
Fins que un dia, un dimecres...
Dimecres. Un home jove, acompanyat per la seva esposa i un al·lot petit, t’atura pel carrer...
- No sap qui sóc? Vaig ser alumne seu… 4t… ESO…
I, de sobte, el reconeixes... En Jaume! Ha canviat. S’ha convertit en tot un home, encara que el rostre és el mateix... Tempus fugit...
- Na Maria, la meva dona –prossegueix-. I el meu fill, En Gustau... Li vam posar Gustau en homenatge a Gustavo Adolfo Bécquer... De fet, el poeta és com una mena de pare putatiu d’ell...
Bocabadat li demanes explicacions... I En Jaume et recita la rima XXX i t’actualitza tot el què va passar durant aquella hora lectiva...
- Saps, Juanlu? Vaig fer-te cas... Aquell mateix matí vaig enviar a la punyeta el meu orgull i vaig entrar a una cabina telefònica. La vaig trucar. Ens reconciliarem. Ja portem set anys casats i aquí ho té... En Gustau...
Fou un dimecres per a evocar... I, evocant-lo, reivindicar avui la necessitat de les assignatures anomenades humanístiques dins dels plans educatius d’aquest país que sap fer de tot, menys entendre’s. En aquest sentit, la Literatura –per exemple- constitueix molt més que un simple plaer estètic... La literatura vos fa més persones, vos permet gaudir de mil vides que arrodoneixen i complementen la vostra, estimula la creativitat i la fèrtil imaginació, vos sensibilitza, essent gràcies a ella més receptius, tolerants, dialogants, intel·ligents i, encara que sigui un concepte demodé, millores persones. Vos ajuda a viure i a fer viure... Res fa malbé i tot ho millora...
Avui, finalment, els hi vols modestament transmetre a vostès el mateix missatge: si estimen algú i alguna cosa ha trencat el miracle –el de l’amor- agafin l’orgull i, imitant En Jaume, se’l passin pel... Ja saben! De fer-ho, avui, sí –i aquell dimecres-, en Bécquer, des d’algun indret, complagut, els mirarà somrient... Tal vegada, fins i tot, en aquestes petites/grans reconciliacions hi hagi la llavor d’altres més grans: socials, nacionals i, fins i tot, mundials. L’arribada de la utopia somniada...
P.S.- Benvolgut Josep Maria: Gràcies pel teu article del passat diumenge («Carta al bon Déu des de Gaza»). Extraordinari! Tant per la forma com pel contingut. Objectiu, documentat, original i ple de tendresa. Chapeau! Un dels millors textos que he tingut la sort de poder llegir en els darrers anys. Una abraçada.
